Call

Feia dies que havia marxat. Si més no, malgrat feia unes hores que la idea de l’adéu s’havia forjat a la seva ment, feia dies que la seva essència, la seva personalitat, el seu el que fos que les persones portem amagat entre sang i organs, havia fet les maletes i s’havia dissolt en l’aire. Primer va començar amb uns comentaries, unes enganxades, unes rutines i unes angoixes. Després els retrets van passar de setmanals a diaris. Sense cap motiu sortien de la seva boca com insectes fastigosos, que embrutaven el jardí que tant havia costat fer créixer.

Com l’odi, la vanitat, l’autocomplaença i l’estupidesa poden arrasar amb tot el que costa tant d’aconseguir. Com en un sol moment de distracció, l’ogre que portem tots a dins es fa l’amo d’un i comença a destruir i cremar tot el que tot just feia uns dies era el més preuat. Son els episodis que enfosqueixen totes les grans fites dels éssers humans, i fan perdre la fe en un mateix i en l’espècie humana.

L’únic es que ell per una vegada no era el culpable. Ho havia intentat. Havia intentat de totes totes ser-ho. Poder carregar amb la culpa, per així també poder carregar amb la solució. Poder somiar una solució. Però no. No va poder ser. El ser maltractat sistemàticament no va donar resultats. Només va donar més raons a l’evidència. L’ira i la ràbia que en ella es despertaven només tenien origen en ella mateixa. Potser era el fet de haver decidit desobeir-la i no compartir la limitada visió del món que ella tenia. Potser va ser la indefensió i la vulnerabilitat que en ella va provocar el veure que cada dia més ell ja no la necessitava per a existir. O la lenta constatació d’una veritat que anunciava el final d’una relació desequilibrada i aprofitada per part seva.

Es va acabar d’una forma ignorant. Perquè ell no va saber si plorar per la pèrdua, o cridar per la llibertat.

Com s’evaporen les presses

No se perquè escric això. Suposo que el que m’impulsa a escriure es precisament el anonimat que em dona la web. Ves a saber si hi haurà algú que llegirà això, però per mi serà com si ningú mai ho llegís. I per això no em sentiré jutjat i podré deixar anar totes les coses que callo per ignorància o prudència.

Es cert, passen els dies lentament. Persegueixo persones que no son jo, però que voldría ser-ho. I al final de tot que? com diu la cançó res. Només la mateixa nuesa, la mateixa veritat a la cara.  La identitat.

Es curiós tot això de les crisis existencials. Com es possible no saber qui ets? és més, què vol dir no saber qui ets? Com es pot existir sense saber qui ets. La resposta intuitiva està clara i es evident: Doncs ets tu! Però darrera l’aparent evidència s’amaga la complexitat del assumpte, o almenys, la complexitat que li donem nosaltres. Però jo crec que certament, no es tan dificil tot. Ens ho fem difícil. La veritat segueix allí, mirant-nos desafiadorament a la cara. Sí, som  nosaltres.

I la importància de les coses que valorem i que provoquen el nostre moviment, haurien de medir-se en nosaltres mateixos. En el fons som nosaltres els que vivim la nostra vida, no els models que surten per la tele. Potser a mi me la porta fluixa portar la roba més guay o tenir el cos més musculós. Al cap i a la fi, jo soc jo, la publicitat es basa en destruir aquesta afirmació.

I desprès, en un moment de soledat, o de tranquilitat, cau el vel de Maya. I es que el vel es que no hi ha vel, i que perseguint tantes coses ens oblidem de la vida. I en aquest instànt màgic es deixa sentir aquell silènci que ens recorda que es allò que realment ens val, allò que realment som i volem. El temps s’atura una mica i va més lent. De cop allò tan estressant que teniem que fer demà ja no es tan urgent, i les coses comencen a caure. Es buida el pensament. I de cop quedes sol, tu i el què en aquell moment t’envolta.

No se, jo cada dia em pregunto més quin valor tenen les coses que em fan anar de cul. Les angoixes, les presses, els grans objectius. Si cada vegada que tinc la sort de parar una mica tot cau com un castell de cartes, de debó es tan important? I llavors em venen les altres coses, com ara perque collons soc tan dur amb mi mateix, i com d’inutil i esteril es tot aquest esforç. De que fàcil que seria la vida si deixes de maltractar-me així, i oblidés totes aquelles coses tan grandiloqüents, i em dediques més a viure la meva honesta i vida.

Es absurd, però correm directes cap al precipici, i mentre els del davant es pregunten on cony estan anant, hi ha una pila de gent al darrera que els empeny.

Identitat, què vol dir identitat? Que vol dir fer-se l’identitat? Jo us ho diré: Apendre que tot alló que et venen que tindràs o seràs essent un altre ho tens ja tu essent tal com ets ara mateix.